“El fus i la dalla”, de Guillem Lluís i Luengo

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

—On soc?

—No ets.

—Ah. —La noia sospira.— Això vol dir que no vaig sobreviure.

—No, però no és habitual que en siguis conscient.

—Ha passat alguna altra vegada?

—Ets la primera en molt de temps.

Dins la immensa foscor que ho engoleix tot, només es distingeix una única llum somorta que ja comença a esvair-se. La noia conserva encara una reminiscència de l’escalfor que en algun moment havia donat vida al seu cos, com si es tractés d’una antiga coneguda que torna de sobte a la ment per pur caprici de la memòria. És per això que es pot conèixer la seva figura. Ella, en canvi, només és capaç d’intuir una presència llòbrega i atàvica, una tenebra que es fa una mica més densa en una regió de l’espai. Això, en tot cas, ja és un fet singular per a algú com ella.

—Em dic Alba, per cert —afirma i, tot seguit, es dirigeix a un punt indefinit del no-res—. I tu? Tens nom?

—N’havia tingut una vegada, però fa una eternitat que el vaig oblidar —respon la foscor—. Aquí els noms no són necessaris.

Caminen una estona en silenci. En la negror infinita les distàncies són difícils de calcular. També la percepció del temps es torna esquiva: l’Alba no podria dir amb certesa si han avançat deu metres o deu quilòmetres ni quanta estona han tardat a recórrer-los. A més, els sentits tampoc l’ajuden a entendre el seu entorn: cap olor, cap imatge, cap textura, cap sensació tèrmica s’escapa de la fosca. Només un so inquietant, però inesperadament familiar, l’acompanya en el seu trajecte: el vestigi d’una nota aguda i constant que sembla que surti del fons d’ella mateixa. A la fi, s’atreveix a parlar altra vegada:

—Mai havia escoltat un silenci com aquest, tan —fa una pausa mentre busca la paraula adequada— absolut.

—Això és perquè l’únic silenci veritable és el que es troba després de la mort.

—Fa una estona sentia un to agut, però s’ha atenuat des que he arribat —observa l’Alba.

—És el so del teu sistema nerviós. El cor deixa de bategar, però el cervell encara continua funcionant, qui sap si durant uns minuts o unes poques hores. Tant se val, el temps aquí no transcorre de la manera que estàs acostumada.

—Què vols dir?

—Vine: t’ho mostraré.

En avançar dins l’espai immaterial, de nou no sembla que prenguin cap direcció concreta. Tanmateix, després de certa distància es comença a albirar un punt de llum minúscul a la llunyania. A mesura que s’hi acosten el punt es va engrandint, fins que són prou a prop per examinar-ne els detalls: suspès al buit hi ha una mena de fus que recull un cabdell de fil lluminós al seu voltant. Fixant-s’hi bé, l’Alba descobreix que els dos caps del fil s’estenen més enllà del fus: és tan prim que es torna gairebé transparent, invisible, però de tant en tant se’n poden endevinar reflexos que deixen veure que, en realitat, el fil és per tot arreu.

—Apropa-t’hi —exhorta la veu de la foscor.

L’Alba s’atansa al fus i percep quelcom d’insòlit. De sobte, és a tots els llocs possibles a la vegada: pot presenciar qualsevol esdeveniment, passat, present o futur, si és que aquestes categories es poden establir realment. El seu pensament es comença a inundar amb escenes de diferents indrets i èpoques. Totes, però, tenen una cosa en comú: a cada instant, sense excepció, mor algú, i cadascuna d’aquestes morts impacten a la ment de l’Alba com si les estigués vivint en primera persona. Fa dues passes enrere.

—El filament que veus és el que anomenes temps. —explica la tenebra—. Es trena sobre si mateix i entorn del fus, que li fa de suport. Quan hi has estat a prop has pogut fitar-lo tal com és.

—Tu també pots veure-les? Totes les morts?

—Sempre. En tot moment estic presenciant les morts que han tingut lloc en qualsevol moment del temps. No puc triar.

—Com pots suportar-ho? —A la veu de l’Alba hi ha una nota d’angoixa.— Jo només he pogut aguantar uns segons i, així i tot, hi ha imatges que no em marxen del cap.

—Diria que, com més allarguis la teva estada aquí, més tindràs aquesta sensació. És inevitable: el fil també es caragola sobre el teu cos i la llum que desprens cada vegada és més feble; aviat no podràs arrecerar-t’hi.

—No hi tinc res a fer?

—Només tens una alternativa, però no és agradable.

Com més temps passa a la vora del fus, més a prop sent l’Alba l’aflicció i la pena que acompanyen el darrer alè de la vida. No acaba d’entendre què li està passant i una part d’ella es resisteix a acceptar la seva nova condició.

—Quin sentit té tot això? —pregunta—. Tot aquest patiment, no es podria evitar?

—El fil ens permet presenciar-lo, però no intervenir-hi. És així, no ho podem canviar. I, malgrat tot, cal que sempre hi hagi algú que en sigui testimoni. Aquesta és la meva missió, o ho ha estat fins ara. D’alguna manera, rebre el dolor de la mort d’una persona permet donar-li repòs. És una tasca dura, però he acabat trobant-la estranyament reconfortant. Crec que la teva presència indica que m’ha arribat l’hora de descansar, encara que primer has de triar si vols prendre’m el relleu i continuar amb la meva labor.

—I si decideixo que no vull fer-ho?

—Aleshores només hi ha una resposta. La mort és inevitable, fins i tot per a nosaltres. Aquest temps en què estem parlant és només una extensió que se’ns ha concedit, però, si no ho acceptes, hauràs de desaparèixer per sempre. El dolor és el preu que s’ha de pagar per existir.

L’Alba s’acosta de nou al fus. L’envaeix una onada d’angoixa i de desesperació, però fa un esforç per trobar un instant en concret, una escena que necessita contemplar abans de prendre una decisió. Es reconeix a si mateixa en un llit d’hospital, envoltada de figures vestides de verd que es dediquen únicament a dos propòsits: el primer, que no tindrà èxit, reanimar el seu cos inert; el segon, salvar la vida de la seva filla acabada de néixer. L’Alba observa amb deteniment la infermera que ajusta la màscara del respirador a un rostre que amb prou feines fa la mida de la seva mà: és com si, de cop, tot el món es reduís a aquella sala, a aquells individus. Després d’uns segons d’incertesa que li semblen eterns, el plor del nadó trenca el silenci.

Quan l’Alba es torna a apartar del fus, s’adona que està sola. Per més que s’allunya del fil lluminós ja no pot treure’s de sobre les imatges que s’escampen per la seva ment. Sospira. L’escalfor que l’envoltava es va apagant del tot, fins que queda concentrada en un únic punt brillant sobre el seu pit. Una ondulació sobtada del fil el recull i se l’enduu i, quan l’Alba perd de vista el minúscul bri de llum que és el fus, tot queda immers en la més profunda tenebra.

Un dia, la noia havia tingut nom, però fa una eternitat que el va oblidar. On es troba, els noms no són necessaris. Un pensament l’assalta des del buit, com un record mig difuminat del que podria haver estat una altra vida: una nena que riu mentre xipolleja a l’aigua, llàgrimes d’enyorança que brollen d’uns ulls enrogits, la tendresa d’un primer petó. Li sembla sentir, enllà, el plor d’un infant. Aquest és el preu que s’ha de pagar per existir.