PROTORELATOS: TRENTA-TRES (UN RELAT DE PAU HERRERO)

Imatge

Trenta-tres

Pau Herrero

 

En Marc és dirigia cap a la parada de bus. Anava escoltant la ràdio mentre caminava de manera tranquil·la, no tenia pressa ja que arribava d’hora. Desfilava feliç pel carrer, gaudia de l’aire fresc que corria en aquell matí hivernal, plegà el paraigües perquè la poca pluja que queia el refresqués mentre trepitjava els bassals d’aigua amb les seves bambes noves.

De camí, va aturar-se a mirar un aparador, el barret que hi havia exposat li va cridar la atenció. Va mirar-se’l durant uns minuts i entrà a la botiga per comprar-lo. Un cop pagat, se’l va posar i va sortir al carrer a lluir la seva nova adquisició. Minuts després de sortir de la botiga, ja era a la parada disposat per agafar el bus número trenta-tres. Era una de les parades sense bancs ni coberta, per això la gent esperava dreta refugiada sota un balcó. Ell en canvi esperava recolzat al pal de ferro que indica la parada mentre cantava amb entusiasme els últims èxits de moda. Fins i tot en algun moment, si el ritme ho demanava, feia un petit ball. En això, va arribar l’autobús. En Marc va pujar i va comprar un bitllet senzill perquè no tenia targeta. Va seure al final de tot. El viatge va ser curt ja el seu destí només era a cinc parades.  Va baixar i va començar a caminar. Un parrell de carrers amunt i ja havia arribat, va obrir la porta de l’edifici i hi va entrar.  Va agafar l’ascensor i va picar el número trenta tres. De pujada es va treure el barret i va parar la música. Les portes es van obrir, va sortir i es dirigí cap a un mostrador.

— Hola, tenia hora.

—Digui’m el seu nom sisplau.

— Marc Fuster.

— Perfecte Senyor Fuster, esperi aquí que ens uns minuts l’avisarem.

—D’acord, gràcies.

En Marc va seure i va esperar una estona que el cridessin per atendre la cita que tenia concertada. Al cap d’uns pocs minuts, com ja l’hi havien dit, el van cridar perquè entrés al despatx on havia d’anar.

—Hola, bon dia—va dir mentre seia.

—Bon dia, vostè dirà Senyor Fuster. Què l’ha portat a venir a veure’m, quina és la seva proposta?

En Marc se’l va mirar, i sense moure’s de la posició en què estava, va treure una pistola de la jaqueta— He vingut a matar l’assassí dels meus pares.

—Com? Com? Però si jo no sé qui és? Si us plau no em facis res, jo no he fet mal a ningú!

—La persona que va matar els meus pares es deia Jon. No li diu res aquest nom?

— Jo, jo em dic Jon, però no he fet mal a ningú! Jo no he fet mal a ningú—deia histèric mentre començava a suar. Sense deixar que acabés de suplicar per la seva vida en Marc va disparar la pistola i va matà l’assassí dels seu pares.

 

 

 

II

Mentre es vestia, després de dutxar-se, la dona d’en Jon va entrar a l’habitació.

—Rei, tens una carta, te la deixo a sobre el moble que jo ja marxo a la feina— li va fer un petó i va marxar.

Un cop la seva dona havia abandonat l’habitació en Marc va agafar la carta. Pensava que seria del banc, però per sorpresa seva era una carta sense remitent conegut. Intrigat la va obrir: hi havia un full i el va desplegar. Era blanc, amb un trenta tres al mig.  En Jon sorprès va mirar el revers buscant alguna explicació, però res no hi posava res. En pocs minuts ja havia oblidat la carta pensant que seria un error o una broma d’algun amic del seu fill.

Va mirar el rellotge i va veure que feia tard, ràpidament agafà el maletí i marxar escales avall. Un cop al carrer, va veure que plovia i es va posar a córrer cap al pàrking. Un cop dins va baixar per anar fins la seva plaça. Va obrir el cotxe i hi va entrar. Va pujar la rampa amb el cotxe i sortí al carrer. Tenia presa, però el trànsit estava embussat i no podia avançar. Es movia a poc a poc, topant-se tota l’estona amb els semàfors en vermell.  Va posar música per relaxar-se una mica, estava estressat, feia tard i veia que la situació no canviava. Uns quants carrers més endavant va veure que el problema era que un cotxe havia tingut un accident. En Jon no va ni mirar els fets, ràpidament va avançar pel carril de la dreta i va posar la directa cap a la feina. Anava tant embalat que fins i tot es va saltar un semàfor. Va mantenir la velocitat fins arribar a la feina on hi va arribar en qüestió de minuts. Va girar bruscament per entrar al pàrking i va deixar el cotxe en mala posició. Corrent, va tancar la porta i es dirigí cap a l’ascensor. Va pujar fins al seu edifici.

­­—Bon dia Senyor. Roses

—Bon dia Maria. Què tenim per avui?

—Doncs miri, ara, a primera hora ve un inversor que diu que està interessat en l’empresa. Després té la reunió amb el Departament de Recursos Humans i ja no té res fins al migdia que dina amb el seu fill.

—D’acord, gràcies Maria. Vaig al despatx.

Un cop allà en Jon va començar a fer feina que tenia pendent, estava enfeinat i no pensava en res. Acabava un document i en començava un altre i així successivament. Quan portava una hora treballant va sonar el telèfon.

—Sí?

—L’inversor ja és aquí.

—Que esperi cinc minuts que acabo un document i fes-lo passar. Per cert, com és diu?

—D’acord. El seu nom és Marc Fuster.

—Gràcies.

En Jon va acabar un document que tenia a mitges, va ordenar una mica el despatx i va preparar algunes coses que pensava que li podrien caldre. Un cop fet va esperar assegut a que entrés l’inversor. Va picar a la porta i va entrar.

—Hola, bon dia—va dir mentre seia.

—Bon dia, vostè dirà Senyor Fuster. Que l’ha portat a venir a veure’m, quina és la seva proposta?

En Marc se’l va mirar, i sense moure’s de la posició en què estava va treure una pistola de la jaqueta— He vingut a matar l’assassí dels meus pares.

—Com? Com? Però si jo no sé qui és? Sisplau no em faci res, jo no he fet mal a ningú!

—La persona que va matar els meus pares es deia Jon. No li diu res aquest nom?

— Jo em dic Jon, però jo no he fet mal a ningú! Jo no he fet mal a ningú—deia histèric mentre començava a suar. Sense deixar que acabés de suplicar per la seva vida en Marc va disparar la pistola i va matà l’assassí dels seu pares.

En Jon estava quiet a la cadira, no es movia. Estava blanc del tot. Aquell home acabava de suïcidar-se. S’havia disparat al cap. Ningú havia sentit res, la pistola tenia un silenciador i només ell estava al corrent del que havia passat. Va aixecar-se i es va posar a respirar molt profund, buscava aire, estava marejat. Va començar a caminar pel despatx i va tancar la porta per tal que ningú hi pogués entrar. De sobte va veure un paper al terra. El va agafar i el va mirar. Era un full en blanc amb un número trenta tres al davant, el va girar sense esperança de trobar-hi res, però per sorpresa seva hi havia un text.

Llegeix-me deia. Només això. En Jon no entenia res, estava cada cop més pàl·lid, primer la carta que havia rebut i desprès això. Necessitava saber què passava. Mirava fixament aquell home tombat a terra amb tot de sang envoltant-lo. Una marca va cridar la seva atenció, just al braç d’aquell home. Hi tenia un trenta tres tatuat i un text que es perdia cap a dins del jersei. Ràpidament en Jon li va treure el jersei i també la samarreta. Tenia un tatuatge a tot el tronc, era un text, es va posar a llegir:

Hola, em dic Jon, segurament el meu nom no et diu res. Però et diré mes, el meu cognom es Roses Marín. De cop la cara d’en Jon es va desfigurar, estava atònit amb  el que havia llegit. Segurament ja sabràs qui sóc però t’ho detallaré amb més claredat. Fa anys vas conèixer una dona, us vau enamorar i ella va quedar embarassada. Tu la vas abandonar el dia abans que jo naixés perquè deies que no podies criar un fill. El dia del part ella estava sola. Ella em va tenir amb molt esforç i dolor. Va assegurar-se de que estigués bé, em va deixar al bressol, va trucar a emergències i un cop els va dir que vinguessin a buscar-me, va morir al meu costat. Trenta tres van ser els cops que ella et va trucar i tu li vas penjar, trenta tres son els anys que fa que va morir. Adeu pare, ens veiem aviat.

En Jon es va tornar boig. Va començar a cridar. Plorava. Agafava totes les coses que trobava i les tirava contra el terra. La Maria cridava i picava a la porta preguntant que passava. En Jon no deia res només cridava i seguia trencant coses.

Va mirar al terra  i va veure la pistola. La va agafar i la va mirar. Hi havia una inscripció:

Queda una bala, és teva.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s