PROTORELATOS: EL QUADRILÀTER (UN RELAT DE CARMINA OLIVERAS)

Imatge

El quadrilàter

Carmina Oliveras

—L’aigua? Te l’agafes tu soleta —li he contestat a la Mireia amb to sec.

—Ets una estúpida. Sempre ho has estat. Com el teu germà —m’ha dit.

—Com la teva mare —no m’he n’he pogut estar.

—Ni l’anomenis.

—Filla de puta —he reblat.

La Mireia em contamina. Domina el llenguatge com un escurçó. Es fa petita quan li interessa per a clavar, després, tot el verí de cop. Amb traïdoria. Fa temps vaig decidir no plantar-li cara, no entrar en aquella olimpíada estúpida de veure qui guanya més medalles. Em dol. És més viva i més ràpida de ment que jo. Sempre té una frase malèvola a punt per a ser disparada amb canó. Sap burxar. I no ho aguanto. Em consumeix. Em fa sentir migrada, esquifida. L’últim dia que em va deixar sense saber què respondre li vaig tirar un got de vidre ple de glaçons i alcohol. Avui l’he imitat i l’he insultat profanant el seu punt més dèbil. He nomenat la seva mare. He descol·locat les peces del seu cervell.

Li he dit filla de puta i tot el menjador s’ha esvalotat. La meva befa ha desestabilitzat la Mireia i l’àpat del centenar de persones que dinen al centre social. L’escumadora que sor Lucia fa servir per emplatar les racions ha caigut a terra. I el seu esclafit metàl·lic ha emmudit la sala.

—No ho aguanto més —ha dit la monja—. He fet molt per vosaltres dues, però fins aquí hem arribat. Sou pitjor que els homes. Fora.

—Si algú ha de marxar és ella —ha deixat anar la Mireia, remarcant que era jo qui havia injuriat la memòria de la seva mare. I subratllant que la guspira i el pot de gasolina els havia combinat també jo.

—M’és ben igual. Ja n’hi ha prou —ha insistit sor Lucia.

—No marxaré fins que no hagi dinat —he cridat—, ella també m’ha ofès.

M’he sentit valenta. Per una vegada tinc testimonis que poden corroborar que la picabaralla l’ha iniciat la Mireia quan m’ha dit estúpida. Així ho he fet saber, ben alt, a tot el menjador, arrodonint-ho amb aquell somriure sarcàstic que sempre practica ella, i que amb el temps he arribat a aprendre assajant davant del mirall. La Mireia s’ha enfurismat.

—Vols dinar? —m’ha preguntat agafant el plat de llegums i estampant-me’l contra la cara— Doncs apa! Ja has fet!

M’ha tacat la camisa de cigrons i cansalada. La plantofada m’ha encegat. He vist un ganivet i li he clavat al braç.

—Truqueu a una ambulància —ha clamat sor Lucia.

—I a la policia! —ha afegit un comensal.

El terra del menjador ha quedat esquitxat de sang. En pocs minuts han arribat els sanitaris. I una parella de municipals. Se m’ha enfosquit l’ànima. He tingut terror de tornar a comissaria. Però sor Lucia ens ha salvat, un altre cop. A totes dues. Ha mentit amb murrieria. S’ha inventat una història lligant les paraules cigrons, terra moll i ganivet. Els joves agents no han gosat qüestionar les explicacions de la monja. Han tancat l’acta i han marxat.

La Mireia tampoc hi és. Se l’ha endut l’ambulància amb un tall al braç. Me n’he anat cap a un racó de la sala. He plorat. De ràbia. De tristor.

—Vine, que m’ajudaràs a fregar —m’ha indicat sor Lucia atansant-me una baieta.

—Deixi’m en pau.

—Ho has de superar —ha continuat—. El teu germà bé ho ha fet. Ha sabut oblidar-la. Se n’ha anat a la costa i ha trobat feina en un hotel. I una nova noia. Estan pensant a tenir un fill. Aquest és el camí. Fixa’t en ell.

Marxaré. No sé on, però fugiré. No tinc diners, però me n’aniré com sigui d’aquest poble anguniós. N’estic tipa. La Mireia m’ha arruïnat la vida. Em va robar la feina. I la dona. I a sobre me l’haig de trobar en aquest menjador decadent. Ella és el motiu pel qual jo sóc aquí. I m’ho recorda diàriament. S’asseu a la mateixa taula que jo. Se’m posa al davant. Expressament. Per fer-me emprenyar. Per recordar-me que ara és ella i no jo qui es fica cada nit al llit amb la que havia de ser la dona de la meva vida.

Maleït el dia en què el meu germà la va portar a casa. Va travessar la porta amb un encant rabiós que ens va emmarar a tots. Un bluf. És una competidora nata. I quan es va cansar del meu germà es va lligar la Raquel, la meva dona. Sense importar-li com ens sentiríem els dos germans, perjudicats per la mateixa harpia. Però si no deu ser ni homosexual. Ho fa per amargar-me, com venir aquí, al menjador. Vol que no se m’oblidi que m’ha guanyat. L’odio. La mataré i s’haurà acabat. I després m’engarjolaran. M’ingressaran en una cel·la. I quan em tanquin, penjaré una foto de la Mireia a la paret i cada matí, quan em llevi, la miraré fixament. I sabré que aquest cop he guanyat jo.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s