PASSEPARTOUT LITERARI: OBRA EN NOU ACTES (per Marina Varo)

 

ImageNine Stories de J.D. Salinger va ser publicat originalment al 1953. El recull de contes, junt amb la seva novel·la The catcher in the rye, es una de les obres més significants de l’autor, que és considerat un dels clàssics de la literatura Americana. Salinger va participar com a soldat a la Segona Guerra Mundial, raó per la qual la guerra és un tema recorrent en les seves obres. La seva experiència va ser molt traumàtica i el va afectar profundament, el que va impactar en la seva manera d’escriure. Trobem un patró en els personatges de Salinger, començant pel famós Holden Caulfield, però que també veiem en els protagonistes de Nine Stories. Els personatges trastornats i marginats s’han convertit en la signatura de Salinger, i en trobem a gairebé tots els seus escrits.

La major part dels relats d’aquesta obra adrecen d’una manera o altre la temàtica bèl·lica. A Perfect Day for Bananafish ens presenta a Seymour Glass, que ha tornat de la guerra, com a una persona traumatitzada i exclosa de la societat. A causa del que ha viscut ha perdut el sentit de la realitat tal com la veuen la resta de personatges. De la mateixa manera, el protagonista de For Esmé – with Love and Squalor també és un soldat amb poca esperança per la humanitat. A Just Before the War with the Eskimos Salinger parla de l’absurd de la guerra, i un dels personatges satiritza el concepte bèl·lic dient que els següents amb qui lluitaran seran els esquimals. Insinua que la guerra es un concepte sense sentit i que les nacions s’enfrontaran a qualsevol sense cap motiu, com si fos un simple passatemps. No només ens proporciona una ullada a la guerra en sí i a aquells que hi han estat, sinó que també els seus efectes en els personatges del voltant. El personatge d’Eloise a Uncle Wiggily in Connecticut és ple d’hipocresia, però després ens assabentem que, rere tota la seva faceta snob, amaga ressentiment i tristesa per la pèrdua del seu amor de joventut, Walt, qui va morir a la guerra. També toca la temàtica jueva a Down at the Dinghy, quan el Lionel explica que les dues dones de l’inici de la història han utilitzat un pejoratiu de jueu per parlar del senyor de la casa. Salinger, sent part jueu, deixa veure com la discriminació era comú i va formar part de la seva infància.

En vàries ocasions l’autor lliga el tema bèl·lic amb el consumisme i hipocresia de la societat. A la primera part de Perfect Day for Bananafish l’autor critica la superficialitat a través de Muriel i el seu món, enumerant totes les activitats de luxe que duu a terme abans d’agafar la trucada de la seva mare. En la conversa que manté amb aquesta també hi ha atributs que ens fan pensar en la importància que donen a coses físiques i trivials mentre parlen de problemes més importants com la salut mental de Seymour. De la mateixa manera, a Teddy, el protagonista està sol amb la seva manera reveladora de veure la vida, ja que ningú del seu voltant, i menys la seva família, comparteix la seva manera de mirar l’existència. Està rodejat de la societat egoista i consumista, i en aquest quadre sembla ser l’única figura pura que es capaç de veure les coses tal com són. Aquesta temàtica pren encara més rellevància a Uncle Wiggily in Connecticut. Les dues amigues d’universitat s’envolten de luxes i parlen de frivolitats, portant un estil de vida superficial on només els adinerats mereixen la seva atenció i el servei és un objecte més de la casa. A Pretty Mouth and Green My Eyes els tres personatges presents mostren egocentrisme i falsedat. Tot i que l’Arthur es disculpa varies vegades al seu amic si l’ha despertat, la forma en que ho planteja i segueix explicant els seus problemes dóna a entendre que és una simple formalitat, i que en realitat li importa ben poc si l’ha importunat. La hipocresia de Lee és la més explícita, ja que mentre dóna consella al seu amic sobre la seva dona aquesta està asseguda al seu costat. Per últim tenim a Joanie, que clarament viu per a ella mateixa i fa el que vol. El relat en la seva totalitat està basat en mentides, una crítica a la hipocresia dels humans. En varies ocasions, Salinger només es dedica a mencionar objectes o accions que ens donen aquesta sensació de consumisme, com quan descriu el que Muriel fa abans d’agafar la trucada a l’hotel, o a Just Before the War with the Eskimos amb l’exigència de la protagonista per a que la seva companya li torni els diners del taxi o la presència de l’abric de pèl de camell. Tot i això, Salinger sempre va més enllà i ens mostra la infelicitat que hi ha darrere d’aquest miratge fals. A Uncle Wiggily in Connecticut la protagonista, tot i estar rodejada de luxes, és infeliçment casada i es troba tan sola com la seva filla, que inventa amics imaginaris amb qui jugar. A Perfect Day for Bananafish la ridiculització de la societat consumista davant de les tragèdies reals de la vida provoquen que el protagonista finalment no sigui capaç de dur la vida que porta. És aquí on trobem el simbolisme del bananafish, no gaire lluny dels humans que consumeixen fins que no poden més sense pensar en les conseqüències.

A més de ser egocèntrics i superficials, molts dels personatges d’aquest autor tenen una gran dificultat per comunicar-se. El no entendre’s es molt recurrent en els diàlegs, en concret la inhabilitat de comunicació d’aquells que són més hipòcrites. A Perfect Day for Bananafish és especialment accentuat, començant amb Muriel i la seva mare, on veiem que no escolten realment el que l’altre intenta dir. Podem deduir també que entre Muriel i Seymour hi ha una falta d’enteniment, i fins i tot la mare de la Sybill no té temps d’escoltar el que vol dir la seva filla. Seymour i Sybill són els únics personatges que semblen poder comunicar-se, posant-los així a un mateix nivell d’innocència. El diàleg de Down at the Dinghy és especialment frustrant. Boo Boo no entén el que li passa al seu fill i la raó per la qual fuig de casa constantment, i tot i que està plena de bones intencions, falla a l’hora de comunicar-se amb ell: durant la conversació, en varies ocasions la mare li fa repetir a Lionel el que ha dit. Teddy també té dificultats per fer entendre als demés la seva visió de la vida i la mort. A For Esmé – with Love and Squalor, en canvi, trobem el contrari d’aquesta no comunicació. El personatge d’Esmé és el més curiós de totes les històries, sent una noia tan jove i tenint un discurs tan adult. Aquest relat parla clarament de la connexió entre dues persones que es senten soles: no dóna a entendre un interès romàntic simplement per la diferència d’edat, però és clar que el protagonista ha vist esperança en l’Esmé.  Les ultimes línies del relat ens ho confirmen: sabem que l’home té problemes per dormir, però en el moment que llegeix la carta de l’Esmé, la seva negativitat es dissipa una mica i comença a recuperar el son.

La manera recurrent de Salinger de la redempció d’alguns dels seus personatges és l’epifania. En alguns dels seus relats els personatges tenen una revelació que els fa canviar la seva manera de veure les coses. De nou, l’exemple de Teddy és el més obvi, ja que el nen es capaç de mirar el món d’una manera gens consumista. Una altra protagonista que sofreix una revelació es Ginnie de Just Before the War with the Eskimos, però es dóna durant el transcurs dels esdeveniments. Quan la Ginnie entra a la casa és una noia que només es preocupa pels seus assumptes, però després de parlar amb el Franklin i l’Eric queda clar que alguna cosa ha canviat en la seva manera de pensar. El Franklin és en aquest cas el clàssic personatge de Salinger que no encaixa en la societat que el rodeja i que veu més enllà dels bens materials. L’oferiment de l’entrepà que li dóna a la Ginnie simbolitza la generositat. Quan la Ginnie surt de la casa la seva manera de veure el món s’ha tornat menys egoista. A De Daumier-Smith’s Blue Period Salinger recorre un altre cop a les experiències reveladores. Igual que Ginnie va sofrir un canvi, el protagonista d’aquesta història viu un moment que impacta la seva visió. El personatge s’obsessiona amb l’art d’una monja i converteix en la seva prioritat conèixer-la  i ajudar-la a desenvolupar-se com a artista, però cap al final de la història té una epifania i canvia completament la seva manera d’adreçar la qüestió. En ambdós relats no explica clarament què és el que provoca aquest transformació. Salinger fa una analogia no escrita sobre el que el noi veu a l’escaparat i la seva opinió respecte a la Germana Irma. Fins aquell moment el personatge estava convençut que pressionar a la monja per viure una vida artística era el correcte, sense tenir en compte les preferències d’ella. Però quan mira a través de la finestra de la tenda es sorprèn de veure una persona viva vestint el maniquí. Aquell escaparat és com els quadres de la Germana Irma, on només veus els objectes inanimats i abstractes, però quan veu que dins la tenda hi ha una noia que es mou i pensa i sent, el protagonista s’adona que darrere les pintures que ha rebut de la monja també hi ha sentiments i pensaments propis. És així com s’adona que ha de respectar les decisions de la dona. A The Laughing Man, tot i que no veiem cap revelació, si que es dóna un canvi: tot el relat està marcat per la pèrdua de la innocència. És evident que The Laughing Man és l’alter-ego del Jefe dels Comanches. A mesura que es desenvolupa el relat, Salinger relaciona els fets que passen a la vida de l’home amb el que li passa al protagonista de la historia que relata als nens. L’autor no deixa clar si finalment el Jefe i la noia acaben la seva relació, però alguns elements estratègicament col·locats fan pensar que en realitat la Mary està embarassada. El protagonista fa una remarcable menció a cotxets de nadons que no pot passar desapercebuda. Tan si es un com l’altre, està clar que la noticia resulta en l’entrada a la maduresa del Jefe, que finalment acaba la seva historia matant al seu protagonista.

L’univers de Salinger està connectat per diferents personatges que lliguen les seves obres. A Down at the Dinghy ens informa que Seymour Glass és el tiet del Lionel. D’aquesta manera crea una sensació de problemàtica familiar més enllà dels tres membres de la família Tannenbuams. La família Glass és un centre de personatges a on Salinger recorre constantment. Tot i que només sen’s informa explícitament d’una relació familiar entre Seymour i Boo Boo, altres personatges, com ara Walt, formen també part d’aquest conjunt de protagonistes, tot i que s’han de llegir altres obres d’ell per adonar-se’n.

Salinger demostra que té l’habilitat de crear herois poc convencionals en les seves històries, així com a personatges rodejats d’hipocresia. Els nens solen prendre el paper d’herois en els seus relats, sent suficientment joves per no haver sigut tocats encara per la falsedat de la societat. És capaç d’integrar diferents tons a les històries, amb parts còmiques dins de la tragèdia. La crítica de l’autor és clara, i utilitza semblants recursos per a diferents relats. La guerra, la societat i la comunicació són els aspectes més importants a tenir en compte a l’hora de llegir les seves obres.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s